Ruta: Visita al Rocacorba

És quan menys t’ho esperes que un dia del que no esperes res especial es converteix, com per art de màgia, en un dia que et deixa una empremta en la teva memòria ciclista.  I així havia de ser el dissabte, una sortida més, buscant acumular kilòmetres per preparar la temporada.

Havíem planejat amb la família un cap de setmana hivernal a Llafranc i el meu cervell va començar aviat a barrinar quina sortida podia trencar aquesta tranquil·litat. Fa temps havia pensat que estaria bé apropar-se fins a Banyoles, des de la costa hi ha una bona tirada de kilòmetres però l’Empordà és en la seva majoria ben pla i la distancia es podia fer de forma ràpida i a bon ritme. De seguida em vaig posar a buscar al Wikiloc una ruta preferentment desconeguda, allunyada de les carreteres principals a poder ser i que em portés fins a l’estany. En minuts vaig trobar el que buscava, una prometedora i amb una sorpresa afegida a més. Prop de Banyoles hi ha un port que jo fins ara desconeixia i desprès d'analitzar les altimetries que hi ha per Internet vaig poder veure que era un port de categoria. És tracta de Rocacorba. Fins aquell moment jo pensava que les pujades més importants que tenia a l’abast sortint de Llafranc eren els Àngels i Santa Pellaia, en tot cas Sant Pere de Roda si volia fer distancia. Però ara havia descobert una nova opció i havia d'anar a conèixer-la de de seguida. És veritat que fins arribar a peu de port abans havia de fer ven bé 80 kilòmetres però això a mi ja m’agrada.

Dissabte em llevo ben aviat, abans de les 7, per tal de sortir amb la primera claror del dia. La ruta serà llarga i no puc demorar gaire la sortida si vull arribar a una hora decent a casa. A tres quarts de 8 ja estic preparat i comprovo per la finestra quina es la llum disponible, no espero més, ja estic neguitós per començar a rodar. La visibilitat és escassa durant els primers kilòmetres però aviat despuntarà el sol. La temperatura no acompanya però i el termòmetre em diu que estem a 0 graus. Em dirigeixo cap a Pals per carreteres que he fet desenes de vegades. Els camps estan gelats i les carreteres solitàries. El dia serà assolellat però encara hauran de passar dues hores fins que els efectes del Sol normalitzin una mica la temperatura. Arribo fins a Pals que és on comença el trak que seguiré, a partir d'aquí serà el GPS el que guiarà les meves pedalades. Camí de Torroella els efectes del fred es comencen a fer més notoris. La carretera es propicia per rodar a bon ritme i puc mantenir sense problema una mitja de 30 km/h, això fa però que els efectes del vent siguin gebradors. El meu punt feble en aquests cassos son sobre tot les mans i haig d'anar movent els dits constantment per no perdre el tacte completament. La meva ment comença una cantarella “3 graus, necessito 3 graus ... 3 graus, necessito 3 graus”. El Sol encara no te prou força i no escolta les meves pregaries encara. Un cop he passat l’Escala començo a reviure per fi.

Fins aquí han estat tot carreteres conegudes però un cop arribo a Camallera comença el desconegut. El trak em porta per carreteres solitàries i perdudes on els cotxes son l’excepció. El recorregut és molt trencacames i em començo a trobar molt cansat, estranyament cansat. La nit abans no he pogut sopar res per problemes estomacals i penso que hi ha dos possibilitats, o ve tinc un virus que m’ha debilitat o bé necessito esmorçar de forma urgent. Començo a dubtar que en aquestes condicions pugui pujar un port com Rocacorba i ja penso que un cop arribats a Banyoles pararé a esmorçar i tornaré sense ni tant sols intentar-ho.

Al costat de l’estany trobo el que buscava, una pastisseria que fa molt bona pinta, farcida de famílies fent el primer àpat del dia. Jo entro en plant víking disposat a arrasar amb el que sigui, m’és igual un panet de Viena que un croissant de xocolata, necessito menjar de forma urgent. La gent se’m queda mirant, pot ser per la pinta que faig tot vestit de ciclista amb la eterna gota penjant de la punta del nas? o pot ser es que veuen la gana desmesurada a la meva cara? En tot cas avui no serà per la pudor a suat. Finalment em decideixo per un tall de coca gegantí , exageradament gran que em fa reviure i que en altres circumstancies m’hagués fet sentir culpable. Mentre pago, un pastis de poma em crida l’atenció i penso que el dia encara serà molt llarg, me’l menjo ja a fora, assentat al carrer al costat de la bici, veient com a l'estany uns piragüistes es preparen per encetar una cursa.

Inici del port de Rocacorba

El asfalt es ben humit i en alguns punts encara està gelat

Els efectes son màgics i penso que ja que hi soc aquí val la pena apropar-me a veure com son les primeres rampes de Rocaborba. De seguida m’hi trobo afrontant-les: son suaus, ideals per anar escalfant a poc a poc. El lloc es ombrívol i la carretera està completament mullada. Ara em trobo molt bé, ple d'energia. Pujo a bon ritme, ara ja ni se’m passa pel cap deixar-ho estar i penso que un cop arribi a dalt trucaré a casa per avisar que no m’esperin per dinar. Passats els primers kilòmetres la cosa es comença a posar seriosa, molt seriosa. Kilòmetres sencers amb mitges del 10% i trams que arriben al 15%. Avui porto un 36 x 25 i la cadència és obligadament baixa. 

La pujada està molt ben senyalitzada en els punts quilomètrics i et diu, com en els ports francesos, l’alçada a la que et trobes, els kilòmetres que queden i la pendent mitjana del proper kilòmetre. En una corba pujant de peu sobre la bici la roda de darrera em rellisca sobre l’asfalt glaçat i per poc em vaig a terra de la sorpresa. Els darrers kilòmetres son molt durs però el paisatge compensa amb vistes sobre l’Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany i amb els Pirineus escassament nevats al fons. Finalment la carretera acaba en front d'unes instal·lacions de Retevisión a 970 metres d'alçada  Paro a fer unes fotos i desprès de posar-me el paravent inicio el descens amb molt de compte. Aquest port és magnífic, et fa sentir com si et trobessis als Pirineus, els cotxes son molt escassos i l’asfalt està en unes condicions molt bones. Tornaré aviat.

L'estany de Banyoles vist des de Rocacorba

Si el port de Rocacorba em va deixar molt bones sensacions, les carreteres per les que vaig tornar al punt de sortida en van deixar unes sensacions excel·lents , son un descobriment. Exceptuant algun tram inevitable amb més densitat de transit la resta em porta per carreteres totalment amagades, lluny de les vies principals, sense creuar-me pràcticament amb cap cotxe. Els kilòmetres passen ara molt ràpid i cap a l’hora de dinar paro a fer un àpat a una benzinera: dos dònuts i una coca-cola, el menjar dels campions. Deu minuts desprès ja em trobo rodant de nou.

Arribo finalment a casa desprès de 162 kilòmetres amb les cames carregades de lactat i amb l’esperit carregat d'energia  Dies com aquest mereixen la pena ser viscuts.