Ruta: Visita al Rocacorba

És quan menys t’ho esperes que un dia del que no esperes res especial es converteix, com per art de màgia, en un dia que et deixa una empremta en la teva memòria ciclista.  I així havia de ser el dissabte, una sortida més, buscant acumular kilòmetres per preparar la temporada.

Havíem planejat amb la família un cap de setmana hivernal a Llafranc i el meu cervell va començar aviat a barrinar quina sortida podia trencar aquesta tranquil·litat. Fa temps havia pensat que estaria bé apropar-se fins a Banyoles, des de la costa hi ha una bona tirada de kilòmetres però l’Empordà és en la seva majoria ben pla i la distancia es podia fer de forma ràpida i a bon ritme. De seguida em vaig posar a buscar al Wikiloc una ruta preferentment desconeguda, allunyada de les carreteres principals a poder ser i que em portés fins a l’estany. En minuts vaig trobar el que buscava, una prometedora i amb una sorpresa afegida a més. Prop de Banyoles hi ha un port que jo fins ara desconeixia i desprès d'analitzar les altimetries que hi ha per Internet vaig poder veure que era un port de categoria. És tracta de Rocacorba. Fins aquell moment jo pensava que les pujades més importants que tenia a l’abast sortint de Llafranc eren els Àngels i Santa Pellaia, en tot cas Sant Pere de Roda si volia fer distancia. Però ara havia descobert una nova opció i havia d'anar a conèixer-la de de seguida. És veritat que fins arribar a peu de port abans havia de fer ven bé 80 kilòmetres però això a mi ja m’agrada.

Dissabte em llevo ben aviat, abans de les 7, per tal de sortir amb la primera claror del dia. La ruta serà llarga i no puc demorar gaire la sortida si vull arribar a una hora decent a casa. A tres quarts de 8 ja estic preparat i comprovo per la finestra quina es la llum disponible, no espero més, ja estic neguitós per començar a rodar. La visibilitat és escassa durant els primers kilòmetres però aviat despuntarà el sol. La temperatura no acompanya però i el termòmetre em diu que estem a 0 graus. Em dirigeixo cap a Pals per carreteres que he fet desenes de vegades. Els camps estan gelats i les carreteres solitàries. El dia serà assolellat però encara hauran de passar dues hores fins que els efectes del Sol normalitzin una mica la temperatura. Arribo fins a Pals que és on comença el trak que seguiré, a partir d'aquí serà el GPS el que guiarà les meves pedalades. Camí de Torroella els efectes del fred es comencen a fer més notoris. La carretera es propicia per rodar a bon ritme i puc mantenir sense problema una mitja de 30 km/h, això fa però que els efectes del vent siguin gebradors. El meu punt feble en aquests cassos son sobre tot les mans i haig d'anar movent els dits constantment per no perdre el tacte completament. La meva ment comença una cantarella “3 graus, necessito 3 graus ... 3 graus, necessito 3 graus”. El Sol encara no te prou força i no escolta les meves pregaries encara. Un cop he passat l’Escala començo a reviure per fi.

Fins aquí han estat tot carreteres conegudes però un cop arribo a Camallera comença el desconegut. El trak em porta per carreteres solitàries i perdudes on els cotxes son l’excepció. El recorregut és molt trencacames i em començo a trobar molt cansat, estranyament cansat. La nit abans no he pogut sopar res per problemes estomacals i penso que hi ha dos possibilitats, o ve tinc un virus que m’ha debilitat o bé necessito esmorçar de forma urgent. Començo a dubtar que en aquestes condicions pugui pujar un port com Rocacorba i ja penso que un cop arribats a Banyoles pararé a esmorçar i tornaré sense ni tant sols intentar-ho.

Al costat de l’estany trobo el que buscava, una pastisseria que fa molt bona pinta, farcida de famílies fent el primer àpat del dia. Jo entro en plant víking disposat a arrasar amb el que sigui, m’és igual un panet de Viena que un croissant de xocolata, necessito menjar de forma urgent. La gent se’m queda mirant, pot ser per la pinta que faig tot vestit de ciclista amb la eterna gota penjant de la punta del nas? o pot ser es que veuen la gana desmesurada a la meva cara? En tot cas avui no serà per la pudor a suat. Finalment em decideixo per un tall de coca gegantí , exageradament gran que em fa reviure i que en altres circumstancies m’hagués fet sentir culpable. Mentre pago, un pastis de poma em crida l’atenció i penso que el dia encara serà molt llarg, me’l menjo ja a fora, assentat al carrer al costat de la bici, veient com a l'estany uns piragüistes es preparen per encetar una cursa.

Inici del port de Rocacorba

El asfalt es ben humit i en alguns punts encara està gelat

Els efectes son màgics i penso que ja que hi soc aquí val la pena apropar-me a veure com son les primeres rampes de Rocaborba. De seguida m’hi trobo afrontant-les: son suaus, ideals per anar escalfant a poc a poc. El lloc es ombrívol i la carretera està completament mullada. Ara em trobo molt bé, ple d'energia. Pujo a bon ritme, ara ja ni se’m passa pel cap deixar-ho estar i penso que un cop arribi a dalt trucaré a casa per avisar que no m’esperin per dinar. Passats els primers kilòmetres la cosa es comença a posar seriosa, molt seriosa. Kilòmetres sencers amb mitges del 10% i trams que arriben al 15%. Avui porto un 36 x 25 i la cadència és obligadament baixa. 

La pujada està molt ben senyalitzada en els punts quilomètrics i et diu, com en els ports francesos, l’alçada a la que et trobes, els kilòmetres que queden i la pendent mitjana del proper kilòmetre. En una corba pujant de peu sobre la bici la roda de darrera em rellisca sobre l’asfalt glaçat i per poc em vaig a terra de la sorpresa. Els darrers kilòmetres son molt durs però el paisatge compensa amb vistes sobre l’Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany i amb els Pirineus escassament nevats al fons. Finalment la carretera acaba en front d'unes instal·lacions de Retevisión a 970 metres d'alçada  Paro a fer unes fotos i desprès de posar-me el paravent inicio el descens amb molt de compte. Aquest port és magnífic, et fa sentir com si et trobessis als Pirineus, els cotxes son molt escassos i l’asfalt està en unes condicions molt bones. Tornaré aviat.

L'estany de Banyoles vist des de Rocacorba

Si el port de Rocacorba em va deixar molt bones sensacions, les carreteres per les que vaig tornar al punt de sortida en van deixar unes sensacions excel·lents , son un descobriment. Exceptuant algun tram inevitable amb més densitat de transit la resta em porta per carreteres totalment amagades, lluny de les vies principals, sense creuar-me pràcticament amb cap cotxe. Els kilòmetres passen ara molt ràpid i cap a l’hora de dinar paro a fer un àpat a una benzinera: dos dònuts i una coca-cola, el menjar dels campions. Deu minuts desprès ja em trobo rodant de nou.

Arribo finalment a casa desprès de 162 kilòmetres amb les cames carregades de lactat i amb l’esperit carregat d'energia  Dies com aquest mereixen la pena ser viscuts.

Objectius 2013

Negre sobre blanc aquí deixo constància dels meus objectius de cara a l’any que just ara comença per poder revisar-lo d'aqui dotze mesos i, d'aquesta forma, poder fer una valoració.

En primer lloc espero poder completar aquest any una Brevet de 400 km. L’any passat vaig iniciar-me en aquest mon i vaig fer les Brevets de 200 i de 300 km. que organitza la Penya Ciclista Bonavista de Manresa. La experiència va ser increible. La barreja de ciclisme i aventura, el sortir a fer kilòmetres hores i hores a sobre de la bici és una experiència meravellosa. De cara a 2014 m’agradaria intentar la Barcelona – Perpinyà – Barcelona però per saber si tinc cos per un repte d’aquesta magnitud haig de provar-me primer en una de 400 km. Una Brevet de 200 km. És molt assumible per un ciclista habituat a les tirades llargues però la de 300 ja comencen a ser paraules majors. Son quatre hores més a sobre de la bici. La de 400 ja no hi vull ni pensar, simplement sortiré a fer-la i a veure que passa.

El segon objectiu és la marxa cicloturista La Marmotte que es fa als Alps francesos. En aquesta marxa es pugen un munt de ports mítics del Tour de France: El Glandon, el Télégraphe, el Galibier i l’Alpe d’Huez. Casi res. Jo en m’ha vida no he fet tant desnivell en una sola jornada, més de 5.000 metres de desnivell acumulat. Els companys que ja l’han fet i coneixen les meves característiques ciclistes diuen que la puc fer sense problema, jo no estic tant segur però els hi agraeixo la seva confiança. El cas és que ja estic inscrit junt amb 15 companys del club que en una bogeria col·lectiva també s’han begut l’enteniment. Aquest repte m’obligarà a acumular molts kilòmetres aquesta temporada per arribar en condicions i amb garanties de fer un paper digne.

El tercer objectiu arribarà a les vacances d’estiu. A 2012 vàrem combinar unes vacances ciclo-familiars a Luz-Saint-Sauveur, al peu del Tourmalet, on jo vaig gaudir d’alguns ports mítics dels Pirineus i al mateix temps, amb la família, vàrem passar unes vacances inoblidables fent excursions per la muntanya. La intenció és al 2013 repetir una experiència semblant però en aquest cas a Itàlia. La zona concreta encara a determinar: Els dolomites em criden l’atenció per pujar ports però altres zones més planeres com la Toscana també m’atreuen molt. Ho anirem perfilant. En tot cas un “petit” port m’està dient des de fa temps que haig d’anar a visitar-lo: Il Passo dello Stelvio. Friso per recórrer cada una de les seves 48 corbes.

El quart objectiu te a veure, ja, amb la bicicleta de muntanya. Des de fa ja quatre anys, amb el meu grup d’amics “mountainbikers” fem una ruta de tres dies en bicicleta de muntanya. Encara estan en procés d’elecció de dates i ruta per aquest 2013 però en tot cas intentaré poder anar aquest any també. Fins ara ja hem fet els Pedals de Foc, Els Pedals d’Occitania, La Epic Trail Pirinees i els Pedals del Ports. Son tres dies de diversió assegurada. Ciclisme, cerveses, risses i piques sense mesura estan assegurats.

Finalment hi ha una idea que em ronda pel cap de fa temps. Un viatge de tres o quatre dies amb bici de carretera, lleuger d’equipatge però autosuficient, visitant una zona desconeguda i recorrent una gran distancia (600 km. En tres dies pot ser?). Marxar a l’aventura sense planificar res més que la ruta aproximada i obrint la ment a improvisacions sobre la marxa. Aquest punt és més una esperança que un objectiu fixat, ja veurem...

Tomando las medidas oportunas

Tras mucho tiempo de acumular decisiones contradictorias sobre las medidas de la bicicleta del tipo que si subo tres milímetros el sillín, que si algargo la potencia un centímetro y de acumular extraños dolores y molestias sin fácil explicación por fin decido hacerme un estudio biomecánico. El detonante fue un principio de tendinitis tras acabar la Marcha de Puertos de la Ribagorza que me hizo visualizar meses de parón forzado, escenas de terror para un adicto a la bicicleta.

La decisión estaba tomada, ahora faltaba decidir quien me podia hacer un buen estudio biomecánico. Tras indagar por foros habituales finalmente me decido por Carlos Portilla de http://www.entrenopersonal.com. Las referencias son muy buenas y el precio me parece adecuado (y ahora que han pasado unos cuantos kilómetros aún me parece mejor). Tras llamarle por teléfono quedamos a dos semanas vista para un martes. Me comenta que el estudio durará unas dos horas (que finalmente serán casi tres), que tengo que llevar la ropa de ciclista y que sobre todo no me deje la bici. Tras colgar pienso si habrá sido un buena idea hacer cambios apenas cinco días antes de la marcha más dura de la temporada y estoy tentado de volver a llamarlo para retrasarlo una semana.

Finalmente el día llega y Carlos ya me está esperando. He decidido pasar del coche y he ido en tren con la intención de volver a casa en bicicleta y probar así los cambios de forma inmediata por si se tuviera que hacer alguna modificación de urgencia antes del fin de semana.

Mientras yo me cambio de ropa Carlos instala la bicicleta sobre un rodillo y empieza, de forma meticulosa, a tomar las medidas actuales: altura de sillín, distancia sillín - manillar, etc. Las instalaciones son muy agradables y espero sentado ojeando una revista a que el acabe su trabajo.  Seguidamente me pide que me suba a la bici y tras marcar un punto en cada una de las rodillas con un rotulador empiezo a pedalear. Así me tiene un buen rato, observandome con detenimiento desde diferentes posiciones. Me pide que pare y entonces empieza a tomar medidas de los ángulos de mis extremidades en posición ciclista. Cuando acaba bajo de la bici y sigue con mis medidas antropométricas: altura, entrepierna, brazo, antebrazo, pies, etc.

Tras un rato analizando todos los datos obtenidos la batería de cambios se pone sobre la mesa:

• Hay que bajar el sillín seis milímetros, lo llevo demasiado alto y probablemente es la causa de mis molestias en los tendones de la parte posterior de las rodillas. Antes del cambio el ángulo que marcaba la rodilla era de 152,2 grados, tras bajar el sillín queda en 148,5 grados, justo en la média de lo que marcan los estándares (entre 145 y 150 grados). También lo retrasa cuatro milímetros para hacer coincidir la rodilla sobre el eje del pedal (KOPS).

Knee Over Pedal Spindle

• La potencia que llevo es demasiado larga lo que hace que vaya demasiado estirado sobre la bici y que el ángulo que forman mis brazos con el tronco sea demasiado alto. Probamos una potencia un centímetro más corta y me comprometo a cambiarla cuanto antes.

• Las manetas están demasiado bajas sobre el manillar, Carlos modifica su posición y consigue que me sea más cómodo ir cogido sobre las mismas.

• Detecta una desviación del ángulo de ambos pies (pie varo) de 15 y 18 grados. Esta desviación hace que, al pedalear, las rodillas tiendan a ir forzadas hacia la parte interior con el consiguiente aumento de los problemas musculares. Para corregirlo inserta unas cuñas de un milímetro entre la suela de las zapatillas y las calas. Después de probarlo se nota mucho que ahora la fuerza que ejerzo sobre el pedal es totalmente vertical. Además corrige la posición de las calas adelantándolas unos tres milímetros para colocarlas exactamente sobre los metatarsianos.

Detalle de la cuña

Carlos tarda un buen rato en implementar con toda minuciosidad todos estos cambios y de nuevo me pide que pedalee sobre el rodillo para comprobar de nuevo todos los ángulos y medidas. Me pregunta por mis sensaciones que no son malas aunque me noto extraño, son muchos cambios y todos de golpe.

Finalmente tras dos horas y media da el trabajo por acabado y me dice que en unos dias me enviará el informe con el detalle de todos los cambios y medidas. Durante toda la sesión ha ido respondiendo mis dudas y explicando el objetivo de todos los cambios, insistiendo en que, si a lo largo de la adaptación, me surge cualquier pregunta no dude en consultarle. De hecho a los pocos días recibo un correo con el documento prometido y interesándose por mis sensaciones. A lo largo de los siguientes días cruzamos algunos correos en los que responde a todas las preguntas que le planteo.

La conclusión mil kilómetros después es que es un dinero muy bien invertido. Las molestias han desaparecido casi por completo, voy mucho más cómodo sobre la bicicleta y  pienso que ojalá lo hubiera hecho antes. El trabajo de Carlos me ha parecido muy profesional y meticuloso, lo recomiendo sin ninguna reserva.